Què vol dir “feina digna”?
La idea de feina digna prové del reconeixement que tota persona treballadora té dret a unes condicions justes: salari suficient, seguretat laboral, possibilitat de conciliació, temps de descans i oportunitats de formació i promoció. Segons l’Organització Internacional del Treball (OIT), el treball digne és un dels pilars del desenvolupament sostenible. Però quan pensem en aquest concepte, tendim a associar-lo a oficis industrials, tecnològics o de serveis “formals”. I aquí sorgeix la pregunta: on situem les cures?
Les cures: el treball invisible que sosté el món
Les cures han estat històricament relegades a l’àmbit privat i atribuïdes, de manera desigual, a les dones dins les famílies. Rentar, cuinar, cuidar infants o tenir cura de persones grans o dependents sovint s’ha considerat una responsabilitat “natural” i gratuïta. Aquesta invisibilització ha fet que, fins i tot quan aquestes tasques es professionalitzen, continuïn sent infravalorades i mal remunerades.
Tanmateix, sense les cures, cap societat podria funcionar. Són una activitat imprescindible per garantir la vida, la salut i el benestar de tothom. Reconèixer aquest valor no és només un gest de justícia, sinó una necessitat econòmica i social.
La formació com a clau de la professionalització
Les cures no són una qüestió d’instint, sinó que requereixen competències tècniques i humanes molt diverses:
- coneixements de salut bàsica i higiene,
- nocions de nutrició i mobilitat,
- acompanyament emocional i psicològic,
- gestió de conflictes i situacions d’estrès,
- capacitat d’adaptació a necessitats diverses.
Invertir en formació vol dir garantir que les persones cuidadores poden exercir amb qualitat i seguretat, i també que el seu treball sigui reconegut i valorat. Sense capacitació i acreditació, les cures corren el risc de seguir percebent-se com “ajuda” i no com a professió qualificada.
Al final, parlar de cures no és parlar només de feina. És parlar de la vida. Les cures sostenen el teixit social i fan possible que infants, persones grans o dependents tinguin una existència digna. Però també fan possible que la resta de la població pugui treballar i desenvolupar-se. Per això, dignificar-les és reconèixer-les com a bé comú, i no només com un servei privat.
